Mirades

L'únic que podia fer es expressar-se amb mirades, només voltava i voltava, no se que collons olora, pero es distreu mirant una mosca, segurament serà l'instint caçador. Quina sencillesa, que bonica sencillesa. Quiet! Seu! té una mica d'aigua... menja! Olora,olora...olora.
Allà assegut, que deu voler dir-me, jejejeje que graciós, somric i el trec a passejar, després veu aigua i s'ajau. Menjar, dormir, cagar... i el que li deixin fer. Ordres i més ordres. Vida de gos.

Quan jugavem a la sorra

Deuen ser les vuit del matí, ja es de dia, el sol entra per la finestra per avisarte que t'aixequis, em moc i miro al meu germà que està dormint, el petit obre un ull mirant-me i somriguent, com cada matí, renega però ell sap tant com jo que desitja aquella petita baralla del matí, aquells riures d'impotència al estar atrapat pels llençols i fer-li pessigolles; Para tete!
Sense fer soroll anem a la minúscula cuina, encara queden restes del foc del dia anterior, ens fem un got de llet, amb el seu corresponent paquet de galetes, aquelles tan cruixents i que t'acompanyaran tota la vida, ens vestim observats pel fred ambietal, baixem les escales a corre cuita, aquell tram de escales estretes i que en fan 22 esglaons humits, saludem els gossos que al veure't sembla que tinguis de marxar per sempre, agafem les bicicletes i ja ho tenim tot fet aquell dia, només voltar i jugar.
Son l'una del migdia,toca dinar, nosaltres que som de mala vida, d'aquells que mengen com si t'haguessin de treure el plat, d'aquells que es mengen 6 llesques de pa de pagès, que escuren el plat treguen l'esmalt hi tot, d'aquells que triarien un bon tiberi de colesterol i d'embrutar-se les mans a un de saníssim! La mala educaciò alimentaria, aquella que ningú va ensenyar a ma mare, ella que tot ho fa pel nostre bé, sort que avui en dia estem ben informats i que ja en el col.legi t'ensenyen alimentaciò i a l'hora del pati pots parlar de fumar i de drogues.
Després de dinar a jugar de nou, ara toca playmobils o clips com li deiem, feiem carreteres, ens relacionàvem entre ninots, fins hi tot teniem fills i tot, anavem amb cavall, amb cotxe, amb pistoles, trompetes, vaixells... tot seguit alguna baralla que estava l'ordre del dia, sempre sortia alguna coseta pero al hora de berenar tot estava arreglat.
Al vespre sopar, mai ens l'oblidàvem, i a dormir, aquell tram entre foscor i anar al lavabo era el pitjor, la por sempre ens va acompanyar, suposo que tant de temps em va cansar i ara la trobo al cantó de l'alegria, ja que és una sensaciò no realitat.

Això és l'únic que feiem tot els dies, no ens preocupàvem per res més. I no són dies perduts, cada dia t'enportaves alguna coseta al llit, desde alguna picada de formiga fins a veure una cagada gegant d'ocell, d'una caiguda en bicicleta a un passeig amb els pares. Tot enriqueix, en canvi avui en dia si no fas quelcom sembla que perdis part de vida. Sempre que mirem enrera no dubten a buscar les coses que cambiaríem, també les coses que estem orgullosos, pero tendim a buscar defectes, o això, ho és que jo soc pessimista, sobretot avui. Deixaré d'escriure a veure si m'animo i continuo rajant el que em surt de cap, crec que ho faré així surtirà tot el que tinc a dins, encara que m'avergonyeixi llegir-ho més tard, pitjor és no deixar constància crec.