Camí dels trenta...

Aquest septembre he complert 29 anys, anava a escriure anyets però em pesen una mica, l'edat ens deprimeix a tots excepte als més vells, sobretot els intel.lectuals, que amb l'edat s'han llegit tot el que el treball no els ha deixat i la vida no els hi ha permés.
No he fet anàlisis del que signifiquen per a mí, els vint-i-nou no són una merda, no he trobat res que interessi d'aquesta edat, son els que van per darrera del trenta, no tindrien d'existir són com els disset, parant-nos a pensar ja veiem que estem en una altre pasada de pàgina, més ben dit per la meitat del llibre, mira que dos articles més envall parlava de quan estava jugant a la sorra amb el meu germà i ni uns 20 centímetres endalt ja parlo de la mort... home no ens passéssim! Ja me fet adult, sort que de ment soc com una criatura, però el cos no acompanya al cap, va per lliure. Ja us explicaré que faré aquest any, per ara la cita més próxima que desitjo serà el concert a França, l'aniversari d'en gus es man a la caseta...i tenir prous diners per anar a pastar fang! Ah! i la revissió de l'hipoteca al desembre!

Coldplay a BCN

Gran concert per a tant poc só! Deplorable per a un grup d'aquest nivell musical.

U2 al Camp Nou

Immillorable escenari per acollir un espectacle de tal magnitud, els de Bono van portar a Barcelona un espectacle mai vist anteriorment per mi, era un orgasme per tots els sentits, espectacular.

Demà

El futur que m'espera és ben incert, tinc la meva feina "segura", segura perqué no tinc por a perdre-la, tinc una caseta, bueno de la caixa, tinc xicota fins que es cansi, tinc sempre o gairebé sempre diners per llet i galetes un gos i una gata, i per sort el meu germà viu amb nosaltres. Dic que el futur és incert perquè no sé que fer, només penso en els viatges següents, en el fib i en tenir diners per gastar, m'encanten els dies que estic completament a casa sense fer res, també m'encanten els que s'ajunten 6 persones al menjador un dimarts qualsevol, peró no sé que fer. La maleida crisis està fent que no tingui per crema solar i em cremi, em cremo molt i fa que sigui pessimista, mai em podré queixar perque no tinc d'anar molt lluny per veure que hi ha gent que si pot, quan surto per la porta veig gent que mira malament els altres, gent que es queixa perque el cotxes estan mal aparcats, gent que els hi molesten les cues i no els espera ningú a casa, gent que té pressa per anar a mirar la tele, no se que passa els dilluns pero em fa estar pessimista.

pobret

El nen va veure el forat, s'hi va apropar, va pensar, no va seguir l'instint i el va xuclar. i final

Mirades

L'únic que podia fer es expressar-se amb mirades, només voltava i voltava, no se que collons olora, pero es distreu mirant una mosca, segurament serà l'instint caçador. Quina sencillesa, que bonica sencillesa. Quiet! Seu! té una mica d'aigua... menja! Olora,olora...olora.
Allà assegut, que deu voler dir-me, jejejeje que graciós, somric i el trec a passejar, després veu aigua i s'ajau. Menjar, dormir, cagar... i el que li deixin fer. Ordres i més ordres. Vida de gos.

Quan jugavem a la sorra

Deuen ser les vuit del matí, ja es de dia, el sol entra per la finestra per avisarte que t'aixequis, em moc i miro al meu germà que està dormint, el petit obre un ull mirant-me i somriguent, com cada matí, renega però ell sap tant com jo que desitja aquella petita baralla del matí, aquells riures d'impotència al estar atrapat pels llençols i fer-li pessigolles; Para tete!
Sense fer soroll anem a la minúscula cuina, encara queden restes del foc del dia anterior, ens fem un got de llet, amb el seu corresponent paquet de galetes, aquelles tan cruixents i que t'acompanyaran tota la vida, ens vestim observats pel fred ambietal, baixem les escales a corre cuita, aquell tram de escales estretes i que en fan 22 esglaons humits, saludem els gossos que al veure't sembla que tinguis de marxar per sempre, agafem les bicicletes i ja ho tenim tot fet aquell dia, només voltar i jugar.
Son l'una del migdia,toca dinar, nosaltres que som de mala vida, d'aquells que mengen com si t'haguessin de treure el plat, d'aquells que es mengen 6 llesques de pa de pagès, que escuren el plat treguen l'esmalt hi tot, d'aquells que triarien un bon tiberi de colesterol i d'embrutar-se les mans a un de saníssim! La mala educaciò alimentaria, aquella que ningú va ensenyar a ma mare, ella que tot ho fa pel nostre bé, sort que avui en dia estem ben informats i que ja en el col.legi t'ensenyen alimentaciò i a l'hora del pati pots parlar de fumar i de drogues.
Després de dinar a jugar de nou, ara toca playmobils o clips com li deiem, feiem carreteres, ens relacionàvem entre ninots, fins hi tot teniem fills i tot, anavem amb cavall, amb cotxe, amb pistoles, trompetes, vaixells... tot seguit alguna baralla que estava l'ordre del dia, sempre sortia alguna coseta pero al hora de berenar tot estava arreglat.
Al vespre sopar, mai ens l'oblidàvem, i a dormir, aquell tram entre foscor i anar al lavabo era el pitjor, la por sempre ens va acompanyar, suposo que tant de temps em va cansar i ara la trobo al cantó de l'alegria, ja que és una sensaciò no realitat.

Això és l'únic que feiem tot els dies, no ens preocupàvem per res més. I no són dies perduts, cada dia t'enportaves alguna coseta al llit, desde alguna picada de formiga fins a veure una cagada gegant d'ocell, d'una caiguda en bicicleta a un passeig amb els pares. Tot enriqueix, en canvi avui en dia si no fas quelcom sembla que perdis part de vida. Sempre que mirem enrera no dubten a buscar les coses que cambiaríem, també les coses que estem orgullosos, pero tendim a buscar defectes, o això, ho és que jo soc pessimista, sobretot avui. Deixaré d'escriure a veure si m'animo i continuo rajant el que em surt de cap, crec que ho faré així surtirà tot el que tinc a dins, encara que m'avergonyeixi llegir-ho més tard, pitjor és no deixar constància crec.

Tímidos!

No sé porqué la gente tiene tanto miedo al fracaso, yo me incluyo, siempre con miedo, miedo a que te echen del curro por decirle al jefe que és un miséria ya que se está enriqueciendo grácias a ti y solo te paga mil miserables euros y parece que te esté salvando la vida porque estás en crisis, ellos con sus cochazos, su ropita de marca sus lujos y caprichos y los desgraciados te regtean 200 putos euros de más, que a ti te ayudan mucho y que ellos los malgastan en una simple camisa que se la ponen 4 veces al año. Yo me pararía a pensar; soy un revolucionario sin medios ni cojones, como la gran mayoría, no paramos de ver por la tele a todos los futbolistas, niñatos siempre riendo y cargados de duros y cochazos, no nadamás chupan ellos sino todos los de su alrededor, y tu como un gilipollas yendo al bar a gastarte 15 putos euros por dos cañas y un bocadillo y encima salir cabreado porque pierden! Miro a mi alrededor y nadamás que veo que cagados , esto tendría que ser la guerra, porque hay tanta diferencia, si yo pienso asín imaginaos todos los immigrantes y toda la gente que se rompe la espalda para 600 euros con 4 hijos. Que tenemos que hacer, matar a los ricos, que se acojonen, nosotros somos la mayoría y la mayoría siempre gana, como repartir el mundo, esto se tendría de plantear seriamente, nos estamos cargando el mundo nosotros o los 200.000 ricos? ¿quien se lo carga?, si hay una guerra vamos tu y yo a matarnos y ellos solo hacen llamadas y beben buen coñac, como es que no se visten de verde ellos, al igual que vamos nosotros a la guerrra porque no vamos todos a sus casa a comer, en todos esos palacios heredados, un lunes nadamas levantarnos, por allà a las 9 de la mañana todos a pedralbes o a palau a comer, picamos los timbres y nos hartamos. Porque no coger el mundo y no trabajar, que se paralize, y luego a pensar como podemos vivir todos con orden y que todos hagamos lo mismo sin tener más que otros, sería un sueño pero sería posible, vivimos todos en él. Yo cogería todo el dinero en armamento, todo el dinero de las drogas, todo el dinero de investigcion espacial! A quien coño le interesa llegar a marte? a ti y a mí, a nosotros nos interesa llegar a fin de mes lo más bien que se pueda, ¿a quien le interesan las pistolas? si para cazar ahora hay granjas! ¿A quien le interesa la droga? ese dinero en vacunas! ¿Quien quiere ferraris? somos unos desgraciados por permitirlo! Lo fuerte de todo es que hubiese una revolucion mundial y nos seguiríamos matando entre pobres, porque no una guerra social, sin pistolas ni policías, los policías son de los nuestros, los militares son pobres tambien! Nosotros contra los ricos, ellos son el problema, el dinero no es problema sino el que lo tiene. Putos ricos!